sin ti_tulo-1corregido

                                            SIRIA         EN          MARXA

SÍRIA: NOVA DÈCADA, NOVA PRESIDÈNCIA, RENOVACIÓ

Memòries i cròniques dels primers 2000s

  1. SOBIRANIA ALIMENTÀRIA

Avís per navegants: no faré una ponència acadèmica, sinó una ponència vital i des de l’experiència (parcial per definició), deixant a càrrec dels acadèmics el pontificar contra la República Àrab Siriana o fer la convenient inducció cientificosocial.

Una primera observació, objectiva i a la vegada empírica, és a dir, parcial: de les desenes de vegades que he deixat les cistelles o bosses de la compra a peu de carrer d’almenys dues ciutats de províncies sirianes costaneres, ni un sol cop faltava una poma o una bossa de pa a la nostra tornada. O bé n’he vist deixar-les a la meva família, o damunt una camioneta descoberta (d’un pick up), desapareixent durant hores per continuar la compra més còmodament, o per dur a terme visites domèstiques a amics, etc. Por al Mohabaraat? (la per alguns temuda policia secreta, i al mateix temps garantia per d’altres). Sent materialista, penso que no hi ha Mohabaraat que valgui davant l’estómac -i a fortiori davant l’estómac col·lectiu; davant la gana o l’escassetat o la carestia.

La realitat és que el menjar no era percebut com quelcom a agafar, o a fer-ne acopi: el mercat, en qualitat d’univers d’intercanvis entre valors, funcionava. Juntament, d’ençà la revolució anticolonial de règim de propietat agropecuari, i molt més encara amb la reforma agrària duta a terme per l’ex President Hafez al Assad acompanyant la seva pressa de poder, Síria va arribar a ser un dels països amb major índex de propietat familiar agropecuària com a mínim petita. En paral·lel, no va haver-hi mai una política d’inducció a l’abandonament rural per tal de forjar masses de proletariat urbà.

Al revés: es fomentava no només la persistència poblacional al sector primari. Sinó també la funcionalitat de la petita propietat productiva agrària més o menys mercantil (on l’intercanvi presideix la racionalitat del producte) però no capitalista: mercaderia-diners-mercaderia contra el cicle capitalista diners-mercaderia-diners plus.

Conjuntament, és evident l’existència de mercat capitalista agrari (sent el mateix producte i el seu valor de canvi factors d’acumulació), així com l’existència de producció agrària en qualitat d’input agro-industrial, però també de producció no mercantil. Darrer fet que no vol dir necessàriament fent coincidir la unitat de producció amb la unitat de consum: volums de producte quedaven inserts en itineraris de reciprocitat, en circuits de reciprocitat més o menys complexes, en donar (do) o en moments de gastament comunitari de producte. En relació a rendibilitzar la producció agrària o potenciar-ne els factors de producció, hi ha un sistema Estatal de crèdits de condicions laxes i devolució laxa (Banc Agrícola i Rural, Bancs Cooperatius, Bancs de Crèdit Comercial). Gens menyspreable ha estat el paper recolzador directe de l’Estat com a donant de terres a famílies, parentiu i cooperatives, sobre tot a la Província de Damasc Camp, incloent l’habilitació tècnica, tecnològica i d’irrigació per al cultiu.

A tal extraordinari sistema garantidor de la sobirania alimentària, és deu l’absència de problemes alimentaris inclús avui dia, sota un marc de crema imperialista i fraccionaria sistemàtica de milers d’Hectàrees de camp, sota la colonització mercenària i sectària i el seu establiment a costa de Síria, sota el desplaçament poblacional massiu buidant pobles i zones rurals. Els problemes alimentaris patits per poblacions municipals i provincials sota ocupació duta a terme pels colons confessionals, és deuen a això; a l’alienació de producte desviat o captat pels armats. És a dir: aquesta falta d’aliments no és conseqüència d’una disfunció estructural productiva o distributiva siriana. Ocorre, això sí, que l’augment obvi i estratosfèric del risc-transport dispara els preus en km2 més o menys perimetrals a zones d’intercanvi intens de foc. També aquest risc-transport afecta a tot arreu als preus, tornant-los inestables. Altres factors d’inflació són la pròpia inestabilitat del preu del combustible, l’acaparament –previsible sota condicions com les actuals-, i la volubilitat monetària.

Al poc de començada la mal-anomenada i propagandísticament anomenada “guerra civil siriana”, les bandes d’oposició a la RAS assalten el Banc Nacional Sirià a Raqqa i a Palmira, agafant-ne al complet les reserves d’or. Això serà un cop ben dur per les possibilitats de finançament d’obra camperola a un país –rara avis– on l’or encara jugava una funció cabdal pel que fa al recolzament del valor monetari. Plovia sobre mullat dins d’un context on Qatar, Jordània i Turquia ordenaven a les seves bandes opositores desmuntar peça per peça, màquina a màquina, les unitats productives industrials sirianes per tal de “re-localitzar-les” a l’exterior. L’espoli comportà l’indissociable cop al PIB sirià i així al valor monetari de la lira siriana, que sense anar més lluny era una mica major de 2.50 pessetes per lira a inicis del present segle.

Hi ha un actor no estatal d’acumulació d’or a cotes supra-domèstiques: el grup socioeconòmic que alguns i en relació no només a Síria sinó a d’altres països àrabs i a Turquia, amb escàs encert sota el meu punt de vista han anomenat “la burgesia de basar”. Aquesta burgesia siriana roman i opera principalment a tres epicentres: el zoc de Damasc, el zoc d’Alep i a la immensa ciutat-mercat de Palmira. Lobby de facto en tot cas per la seva capacitat d’acumular or bé de posar-lo en circulació com a valor de canvi treballat i així baixar-ne el preu global de l’or –és a dir: el seu preu com a Standard de valor i com a patró d’acumulació de Capital, i ja no només el preu de l’or al mercat. La burgesia mercantil i, més en general, comercial sunnita, inclosa l’acumuladora i desviadora d’or, ha jugat un paper destacat al desencadenament dels fets adversos a Síria tant com pel que fa a la seva evolució. En faig excepció de la petita burgesia jueva i les famílies propietàries-productores jueves, ja que per Llei poden treballar l’or i tenir or personalment, però no al pla mercantil ni a fortiori al pla acumulatiu.

  1. PRODUCCIÓ I ABASTIMENT

La Síria immediatament anterior a la operació concertada d’agressió i invasiva era una gran productora no només per satisfer el mercat intern, sinó exportadora. I a diferència per exemple d’Egipte, Síria exportava cotó però per damunt de tot exportava filat, teixit estampat, mantelleria i volums majors de roba. Als epicentres mercantils tèxtils mundials, com New York, es trobaven peces de roba made in Síria. Síria havia estat produint electrodomèstics com rentadores, ventiladors i aparells d’aire condicionat, sabó, fòsfors, equip mèdic i quirúrgic…, entre un ventall colossal de productes. També n’exportava. La producció nacional de medicaments satisfeia més del 70% de les necessitats internes.

Un llicenciat en Farmàcia rebia llicència d’apertura i farmàcia d’una llista nacional d’assignacions en funció de província de residència. SYRIAN AIRLINES competia, oferint preus molt més baixos i oferint-ne alimentació inclosa per seien, amb d’altres companyies fent trajectes –directes i amb escala- per a qualsevol destinació mediterrània tant de la vorera africana com de la europea.

El volum i qualitat productius de begudes gasoses i refrescs no n’admetia competència externa exitosa tot i la apertura nacional a les importacions des de les reformes dutes a terme pel President Bashar al Assad. Papers i ciment també quedaven garantits per la producció estatal.

Per l’imperialisme era quelcom intolerable la producció en condició de monopoli nacional de mòbils i, més en general, de telecomunicacions (SYRIATEL: telecomunicacions civils i militars, és a dir, garantint independència comunicativa militar i així la seguretat nacional i més en el context regional sirià i mundial). Aquesta dada venia aparellada d’una política de preus d’aparells i de tarifes individuals i domèstiques, força afavoridora pels sirians i les sirianes. Les telecomunicacions, tant en termes estrictament econòmics com de Defensa Nacional, eren una peça tant de cacera major per l’imperialisme, que el social-imperialisme (“trotskisme”, pseudo-anarquisme, socialdemocràcia, les centrals sindicals d’Estat imperialista i pseudo-anarcosindicalisme) ha posat especial accent en “denunciar” la concentració monopolista de la telefonia i xarxa telefònica a mans de membres de la família Assad i parents. Però sota aquesta crítica s’amaga la queixa amarga imperialista per absència d’accés a la propietat d’aquests capitals, o bé a la seva lliure exportació.

L’explotació petrolera era transnacional (sobre tot TOTAL i SHELL) però amb decisió estatal sobre la distribució de quotes d’extracció i també en relació als beneficis i preus de mercat intern, existint-ne, al mateix temps, industria de refinats petrolers i de producció de derivats del petroli. Als anys previs a 2010 la República Àrab Siriana havia obert diverses fàbriques automotrius amb Capital mixt sirià-iranià, mitjans de producció iranians i enginyeria xinesa, oferint-ne dos models de cotxes assequibles al mercat intern i al mercat d’exportació.

El gabinet de Ministres reformistes havien declarat des de l’etapa inicial del Govern de Bashar al Assad que “el turisme serà el petroli dels sirians”, posant en marxa diversos centres de concentració de la inversió turística (reforma i eixamplament d’estructures urbanes lligades al turisme, parc residencial…) i una campanya de promoció amb ressò europeu i asiàtic. L’estímul era dirigit al mercat extern però, per damunt de tot, al mercat sirià de visita i del lloguer estacional de vacances. Aquest element de reorientació es va desenvolupar de la mà d’una política de requalificació de sol i de terres, i fins i tot d’expropiació/compensació parcial o de màximum de preus de venda de terreny als organismes estatals, ben lesiva per a no pocs sirians i sirianes; tot i que, per altra banda, d’altres petits propietaris van veure la seva terra híper-valorada al mercat quan la demanda passava per entitats constructores semiprivades (sistema de fellowship, partenaire o mixt estatal-privat: aprofundiré més endavant al voltant d’aquest concepte de propietat i d’inversió de capitals).

Un ampli ventall de productes bàsics tant alimentaris com domèstics gaudien d’assequibilitat sota una Llei de preus màxims, i els sindicats i cooperatives gestionaven la distribució d’altres productes sense pagament monetari (dret universal d’accés a productes d’amortització estatal). El transport col·lectiu era sobri i a la vegada funcional i complet a les ciutats, inter-municipal i interregional: el preu era ben baix tant pel transport públic, incloent-hi flotes nombrosíssimes de microbusos (els populars micro), com pel transport col·lectiu privat.

Al voltant de l’any 2000 i per part de la primera dècada, el preu d’un pis familiar de recolzament nacional i equipat amb electrodomèstics era d’unes 200.000 lires sirianes a una ciutat cara costanera (Tartous capital), o, dit amb altra xifra, d’un mig milió de pessetes. Recordo que al 2001 uns parents de fa poc temps casats havien comprat un pis de similars característiques. La major part de famílies o de matrimonis pagaven al comptat i entraven, sent Síria una país sense hipotecats.

Paralelament, agencies de lloguer i de venda immobiliària disposaven de llibertat d’activitat per fer-hi d’intermediaris entre oferta individual i demanda. A partir principalment de 2005 els preus del parc d’habitatge van pujant sostinguda i acceleradament, coincidint amb processos econòmics i polítics fomentadors d’urbanització poblacional i per tant de desequilibri de demanda, i al mateix temps amb l’arribada de milions d’iraquians víctimes de l’agressió imperialista i, amb menor mesura, de palestins i libanesos (operacions israelianes especialment sanguinàries i destructives a 2004, 2006, etc.).

Els refugiats palestins van rebre pisos, i no tendes o cases prefabricades, en una ciutat de nova construcció annexa a Damasc i de nom Yarmuk –injustament tractada pels mitjans “occidentals” com a “camp de refugiats”. La dona del President, Asma al Assad, es sunnita. El President ha de ser sunnita per mandat constitucional, fet que va exigir la conversió formal (si bé merament tramitaria) de Bashar al Assad. Els obrers urbans i camperols petit-propietaris o que combinen la seva condició de partcel.lers amb la condició de empleats a tercers, reuneixen per Llei un mínim del 54% del total d’escons parlamentaris. La correlació entre classe social i estudis universitaris és una correlació insignificant, sent ben ampla la proporció d’universitaris d’origen assalariat. El cost de curs acadèmic universitari és simbòlic: l’equivalent a 1 euro en lires sirianes. Els recursos educatius (motxilla, llibres de text, etc.) són de distribució gratuïta i universal.

  1. PRESSIÓ IMPERIALISTA, BÚSQUEDA INTEGRATIVA I REFORMES

Des de la pujada al poder de Hafez al Assad –i ja d’abans- n’era conegut el recolzament de la RAS a la resistència palestina, especialment al FPLP i des de la seva fundació també a la seva escissió FDLP. Al voltant d’un milió de palestins van ésser acollits a Síria en ritmes abruptes d’arribada i també paulatinament en funció de cada gir de torca sàdic fet per la secta mafiosa d’índole supremacista racista i/o teològica contra els palestins. Acabava de ser nomenat President de la RAS el Doctor Bashar al Assad quan els Estats Units van fer-li una visita de la mà de Collin Powell, una de les peces cabdals a l’Administració Bush i representant, en conseqüència, de la llavors recent hegemonia del projecte polític presbiterià calvinista (és a dir, fonamentalment torahic) al sí de la Superpotència. George Bush pare havia incorporat a Síria a la llista negra de la Superpotència amb prioritat “d’intervenció” i l’Administració Bush, que mantenia aquest status per la RAS, va posar una triple proposta en boca de Collin Powell per afavorir la sortida de la llista: a. paquet de reformes en matèria econòmica i d’importacions; b. apertura de les institucions i del sistema polític i de partits a la participació de la Germandat Musulmana tant com d’altres formacions amb relació opositora a l’exterior (quelcom significant d’inspiració sunnita siriana-estatunidenca tant com siriana pro turca/otomanista); c. Qualsevol cessació de l’ajuda a la resistència àrab i àrab-siriana tant a Palestina com al Líban, juntament amb la fi de la cooperació amb la República Islàmica de l’Iran. El President Bashar va contestar “Sí” al punt a tot i que amb línies vermelles; “Sí” al punt b però amb la bàsica exclusió de l’Islam Polític; “No” al punt c, és a dir, “No” a l’abandonament de la lluita palestina i libanesa, que és en el fons lluita dels sirians i de les sirianes. Aquesta reunió amb Powell significarà un abans i un després per l’estabilitat de Síria.

De tota manera, Bashar ha vist impotent la fase superlativa de destrucció de material de l’Iraq i al mateix temps el desmantellament imperialista de l’Estat Nacional iraquià (2002-2005). És també conscient de la presa militar imperialista de posicions a l’Afganistan, fet que facilita la seqüència d’amenaces contra l’Iran i contra la mateixa República Àrab Siriana. Durant poc menys de mig segle la cooperació amb la URSS havia estat sòlida. Fruit d’aquesta relació és la població rus-siriana, de desenes de milers de descendents fills, nets, bis-nets. També tècnics i enginyers sirians van anar a l’URSS i a diversos països europeus de l’Est, establint-se alguns definitivament i tornant d’altres. Bashar també n’era al tant del buit d’exportació tecnològica que l’imperialisme feia contra Síria, afectant-ne al secret industrial, a la importació nacional de maquinària…, i obstaculitzant-ne la necessitat siriana d’albergar –condicionadament- patents d’avanços aplicats, de materialització d’ I + D i de mitjans de producció.

El President posa en marxa tota una reformulació, en clau aperturista, de la relació entre societat civil i canals de visibilització de postures tant individuals com col·lectives. Els retrats van essent retirats de les vies públiques i al mateix temps la cautela expressiva dona pas a una creixent polifonia: en cap moment es censura en matèria política ni internet ni els centenars de canals importats via satèl·lit a qualsevol ciutat, poble, cafè, casa. A 2005 jo hi vaig comptar 16 publicacions opositores (revistes; diaris altre tant) a la papereria de Bab Sharqi, un dels punts de venda impresa emblemàtics a Damasc. Algunes satíriques, d’altres analítiques; algunes moderades i d’oposició frontal unes altres. Un any abans jo havia visitat la fira del llibre de Damasc, plena d’stands de partits i polítics variopints. Allà difonien, venien, xerraven, distribuïen…, amb llibertat els companys i companyes del Partit Social Nacionalista Sirià, de cosmovisió radicalment opositora a la cosmovisió baasista panarabista i a la seva concepció de nació, d’Estat i de ser-al-món i edificació relacional internacional.

Al mateix temps, es relaxen les tasses i barreres a les mercaderies tant industrials com fins agro-industrials (tot i gaudir Síria, llavors i fins i tot avui dia, de impressionant sobirania alimentària). Es trenca un tabú, que pot semblar banal però carregat de simbologia i de missatge cap a “occident”: S’aixeca la prohibició estatal a la importació i venda de Coca-Cola.

Els Estats Units i el seu camp mundial reben el procés amb molt bons ulls, conscients que la política governamental de relaxació en matèria d’entrada mercantil i de permissivitat amb la polifonia social acostuma a reflectir ja no disponibilitat d’apertura, sinó també -i per damunt de tot- certa disponibilitat d’encaix a les estructures internacionals de l’ordre imperial: financeres, comercials, de divisió laboral, de coneixement tècnic-productiu, d’oci, d’ordenació de l’habitat, qui sap si fins i tot regionals (de “pau” i de “reconeixements” territorials, etc.) a partir de cert moment…

La maniobra imperialista serà doncs, tassada en barems de pal i pastanaga, subratllant la condició siriana de país “no acceptat” i d’amenaçat –de llistat- i al mateix temps oferint un somriure expectant. La carta xantatgista imperialista és oferir “pau”, aixecament del punt de mira militar i d’intel.ligència contra Síria, complementarietat d’inversions per a projectes (avenint-se a la fórmula siriana del fellowship o del partenairatge) i retirada del bloqueig tecnològic i d’importació d’aparells útils.

Es dona així pas a una etapa on els reportatges divulgatius “occidentals”, els documentals, les revistes polítiques i pseudo-polítiques, etc., esdevenen relativament amables amb Síria com a realitat sociològica i potencial (tot i que no exactament amables amb la RAS). Les veus dels periodistes, dels “experts”, dels polítics…, carreguen les tintes en una suposada “contradicció cabdal” al seu gust: la Síria tendencialment democràtica contra la Síria tancada i tradicional, perillosament invocadora de la confessionalitat des del verd neó dels minarets urbans. El missatge imperialista entre línies és clar davant Síria: “o els canvis expectats, o bé l’ensorrament del país sota l’ombra de la involució i la barbàrie d’una dimensió sociològica tant pre-moderna com reaccionària, sub-desenvolupadora i retardatària”.

Al mateix temps, l’imperialisme pressiona cap a la total “transparència” en matèria de drets d’associació i de reunió. El govern sirià aplicarà de seguida la directriu abstencionista tenint-ne present que el món mira els canvis al país; aquest laissez faire serà fatal i més tenint-ne en compte el precedent compost per les dues sacsejades d’aixecament confessional sunnita integrista patides a Síria entre 1978 i 1986, i protagonitzades pels Germans Musulmans en coordinació radiofònica militar amb la BBC britànica i amb el Department Intelligence Agency estatunidenc. Durant anys moltes mesquites es transformen en centres de prèdica política anti-nacional i supremacista a l’hora, tant com en stocks d’armament i material propagandístic. N’entren i en surten els que planegen l’aixecament. Definitivament aquest element crucial dels esdeveniments ulteriors, podia haver estat impedit per unes institucions i una administració amb major afirmació, sense complexes, de la Raó d’Estat i de l’Interès Nacional. Però la pressió exterior va poder més i Síria encara ho lamenta.

Entretant, l’imperialisme continua la seva política de pressió combinada amb gestos integradors: l’any 2005 és assassinat qui havia estat fins feia poc (novembre de 2004) el Primer Ministre de Líban: Rafik Hariri. És un assassinat de bandera falsa, amb participació del MOSSAD i que l’imperialisme atribueix a Síria d’immediat. Per l’imperialisme la coacció a l’honor i a la imatge, combinada amb una acusació suggeridora de sancions i fins i tot d’intervenció a la vista, és una maniobra conscientment afeblidora del potencial sirià de reacció i de negociació davant el full de ruta de canvis a imposar sobre la república àrab.

Mentre “la democràcia” (al democratiia), s’instalava com “forma de discursivitat” (Foucault) a la societat, als mitjans, al sí de les organitzacions civils i polítiques, als protocols administratius d’interacció…, Osama al Dardari era nomenat Ministre d’Economia. Arribava al càrrec amb dues síntesis propositives fonamentals: l’anomenada “economia mixta i de mercat” juntament amb fer de la societat siriana un mitjà operatiu per “l’individu que s’ajuda a sí mateix”. Defensor ferm del lliure trànsit de mercaderies, fou sota el seu impuls que les relacions comercials amb Turquia assoliren el paroxisme, i així també l’apropament diplomàtic i la calma inter-militar. El control de fronteres va caure en laxitud tot i la colossal intensificació del trànsit mercantil limítrof. Aquells camions turcs, de tant en quan, transportaven armes, equipament bèl·lic i homes entrenats. Síria ho patirà cert temps després.

Però de moment -en aquells anys- al Dardari aconsellava amb èxit la retirada de certes subvencions a productes i el tancament d’economats-stocks sindicals agraris, per tal d’estimular la iniciativa d’aquell individu seu axiomàtic destinat a ser el motor de la Síria futura “ajudant-se a sí mateix”. El senyor Ministre va ser invitat amb veu i amb honors al World Economic Forum (Davos) mentre la nova política de sòls canviava a passos accelerats les relacions mercantils al camp i entre el camp i la ciutat: alguns s´hi van poder adaptar i d’altres (camperols propietaris, propietaris pobres-jornalers estacionals, pastors de ramat oví, o caprí a la província d’Alep) es van proletaritzar. Instal.lats a les ciutats (sempre amb pis estructurat; mai a la vida sense sostre a Síria ni tampoc amb sostre precari), molts dels nous proletaris (amb major exactitud, moltes de les noves famílies proletàries) ho seran sense feina o patiran intermitència laboral, donat que els capitals i la seva circulació són insuficients en relació a aquests nous “individus” concrets abocats a “ajudar-se a sí mateixos”. Així va créixer l’atur urbà mentre simètricament baixava el ja “tradicional” atur als pobles més o menys petits.

Aquest darrer tipus atur (rural i marcadament juvenil però no només entre el jovent) havia estat fins llavors, això sí, un tipus d’atur gens dolorós degut a la capacitat agrícola de manutenció i al suport o la compartició d’alimentació, de cuinat i de producte al sí del parentiu. Com l’estructura de divisió de tasques tant com l’estructura de consum de producte i de propietat sobre el producte excedentari, aplegava (i continua aplegant) al parentiu i més profundament al co-veïnatge o a diversos municipis de manera transversal, la condició d’atur individual no significava gaire al cap i a la fi. Afegir-hi la transversalitat inter-residencial de tasques domèstiques, de distribució de producte i fins i tot de certes tasques productives o de manteniment al camp. El flux familiar de producte rural arribava en gratuïtat fins a les ciutats de província i a les grans capitals, fent de força econòmica (do) que arrossegava els preus mercantils a la baixa.

Aquesta situació es veu fins a cert punt alterada enmig dels canvis econòmics a la primera dècada de 2000: la migració cap a les ciutats augmenta, comença a ser també familiar a més de juvenil i les pròpies famílies concentren el flux d’excedent alimentari i/o dinerari cap a sí mateixes i els seus familiars més propers. A més, el teixit d’empreses públiques i de tota la seva xarxa empresarial complementària, oferien molta feina en el fons no necessària en termes de productivitat del treball. A qualsevol lloc feien tres o quatre allò que en podia fer un treballador cobrant un sol salari. Sota les receptes liberals de al Dardari, l’Estat reformarà, tot i que molt tímidament, aquesta estructura de divisió de tasques a l’àmbit públic. L’administració deixarà (una mica) de ser un aparell d’absorció i ubicació de força de treball donats criteris socials, fet estacionant de l’atur urbà.

També sota Dardari, el relaxament de les ajudes nacionals de finançament a pagesos i a nous conreadors va fer créixer ales incipients a algun que altre banc privat, sent-ne destacable el Banc Francès-Saudita. Temps després i coincidint amb la rectificació governamental ulterior en matèria de política econòmica, Ossama al Dardari serà cessat i no trigarà a viatjar i quedar-se, primer a França, després a l’Emirat de Qatar.

Recordo la construcció, al Damasc d’aleshores, d’un magnífic, colossal, hotel-zigurat i del projecte de modificació del seu voltant. No sé quins capitals eren darrera, però sí recordo les desenes de concessions d’obra hotelera i sobre tot d’aparcament privat a capitals qatarians. Un altre cavall de Troia que va culminar amb la construcció de desenes –centenars- de kilòmetres soterranis de túnels, passadissos, búnquers, fortaleses per l’acumulació d’armament i el trànsit armat.

La preferència per la llavors recentment importada marca britànica LIPTON de té, em sembla una potent síntesi gràfica d’aquell període. Síria bevia bon té de Ceilan i indostànic, però LIPTON va arrasar, i no sempre perquè el mercat el preferís, sinó perquè la companyia va copar el mercat. No pocs locals van començar a posar-ne només en bossa, els comerços de compra pràctica van començar a abastir-se’n i algunes famílies, sobre tot de classe mitjana urbana, imitaven la tendència –l’oferta crea la demanda de sí mateixa (Llei econòmica de Say).

Fou durant aquells primers anys de dècada que el Govern va cometre una temeritat semblant baladí però clau en el fons: la d’obrir les portes de Síria a tot un maremàgnum “d’investigadors socials” lligats a col.legis, entitats, fundacions, centres de recerca…, “occidentals”, i que van pentinar Síria en la seva empresa productiva de saber. El control estatal o facultatiu nacional sirià brillà per la seva absència mentre l’espiral “occidental” poder-saber funcionava a tota màquina: se n’acumulava coneixement-guia per l’encarament polític imperialista de les relacions amb Síria en qualsevol àmbit. També es produí per lots coneixement de tipus prospectiu: s’intentaven avançar línies alternatives processuals en el futur immediat i a mig termini i la cibernètica dels serveis imperialistes d’intel.ligència, amb els seus programes informàtics (anàlisi de discurs, Teoria de Jocs, Teoria d’Òptims, etc.), resolien un OUTPUT orientador de la reacció dels governs, institucions i Administracions. Michel Foucault va anomenar “espiral poder-saber” a aquest feedback productiu i reproductiu d’acció-coneixement en variació. Així doncs, L’input de saber alternant les relacions i les noves relacions donant lloc consecutivament a nous sabers en una abraçada auto-remitent (concepte de “pràctiques discursives” en Foucault).

La vessant més “divulgativa”, per no dir propagandística, d’aquest coneixement acumulat i legat per la interpretació molts cops estúpida dels etnògrafs, els antropòlegs, els “científics” socials i els cronistes/apuntadors de camp…, arribava a filtrar-se cap a la societat siriana via internet, stock arxivístic universitari, etc.

Coetàniament, una nombrosa manada d’ONGs van penetrar al país -de vegades via Nacions Unides- amb el vistiplau del Govern sirià, lògicament co-participant del procés discursiu acabat d’explicar i, per altra banda, exercint d’altres funcions pròpies de les ONGs de l’imperialisme, com ara tractar de sembrar animadversió vers la república àrab, fer de pont subterfugi pels enemics de la pàtria i pel seu avituallament armat, general perspectives mentals de dependència o d’enlluernament entre els subjectes dels hàbitats contactats, etc. Conegut és el cas d’una fundació-ONG catalana “per la pau”, que va establir les seves sangoneres a pobles de l’interior com al Sermaan i de seguida va voler fer negoci turístic atraient visitants “occidentals” cap aquests municipis atractius donat la seva arquitectura funcional anomenada de les “cases-rusc”. El Govern sirià se’n va adonar i va expulsar del país a la ONG, que naturalment va passar, pocs anys després, a ser virulenta apologeta de l’operació imperialista cínicament dita “revolució siriana”. També es va dedicar a la recol·lecta de diners i de vitualles pels enemics de Síria i del seu Estat Nacional.

Per altra banda, va haver-hi una colossal inflació d’edició, distribució, exposició i venda de gèneres científics, psicològics, d’auto-ajuda…, en relació a problemàtiques característiques del “subjecte psicològic” (Foucault). Un “subjecte psicològic” abans literalment inexistent a una Síria menys individuada i amb el correlatiu menor grau “d’inquietud de sí” (Foucault) pel que fa a diverses dimensions de la quotidianitat (socioprofessional, subjectiu evolutiu, de realització individual, de sexualitat, “d’auto-trobament”, d’identitat, etc.). Un podia trobar aquests llibres inèdits a la gegantina Fira del Llibre de Damasc, per citar-ne un lloc.

  1. PROCÉS ECONÒMIC INTEGRATIU, BÚSQUEDA DE RECONEIXEMENT POLÍTIC I ESTRUCTURA DE CLASES

En la seva dimensió polític-institucional, podem caracteritzar la República Àrab Siriana com un Estat de caràcter policlasista, d’hegemonia alternant segons conjuntura, i on la línia polític-econòmica i patriòtica (o més o menys patriòtica) dependrà de la resultant a la correlació tensa de forces i aliances interclasse al sí del bloc dominant. De fet, no governa el Partit Baas (Renaixement àrab i portador de socialisme àrab), sinó la Coalició Baas, integrada per el mateix partit juntament amb altres 35 formacions polítiques. El Baas és un partit de vocació inequívocament burgesa en la seva doble condició classista de força productiva històrica, per una banda, i, per l’altra banda, de força nacional desenvolupadora i de Sobirania sota un context geo-històric i gentilici àrab concentrador/sintetitzador del moviment universal d’emancipació antiimperialista. Però tot i així, el mateix desenvolupament burocràtic en qualitat de condició permissiva del desenvolupament material i social, va produir dialècticament una nova classe. Una nomenklatura ancorada a l’Estat. Una burgesia burocràtica la necessitat de la qual no passa necessàriament pel desenvolupament sobirà. Passa més aviat pel control social i tributari, tant com per la contracció de llaços de dependència exterior amb capitals i flux de mercaderies (taxació).

Seria caure en la metafísica separar taxativament la burgesia burocràtica de la burgesia nacional al cas sirià. No en va, ambdues classes s’enfronten però a la vegada conflueixen a l’estructura bàsica productiva estatal: el monopoli d’Estat. Això fa de la burgesia burocràtica siriana una classe social NO inclinada sense matisos cap a l’entreguisme ni tampoc cap a la passivitat econòmica. Perquè? Perquè extreu la seva materialitat particular de classe, i les condicions socials reproductives de tal materialitat, de l’activitat productiva industrial, i no només del seu poder a l’Estat com de la seva pràctica gestora.

Per això és que la tendència burocràtica general a comprometre’s amb l’apertura vers la “lliure” circulació mundial de capitals, de persones i de mercaderies, al cas particular sirià no abraça el típic ideari superficial del anomenat “neoliberalisme”. Més aviat pren distàncies amb les receptes d’inserció mundialista (burgesia comercial, petita burgesia parasitària, capitalistes amb liquidesa d’inversió però sense mitjans de producció). Com no menys en pren distància en relació a la línia nacionalista econòmica de la burgesia productiva; tant si parlem de la burgesia monopolista com si parlem de la burgesia mitjana empresarial privada (particular, associada) o de la petita-burgesia nacional laboral/propietària (cooperativista o sindicalista).

Abans de la rectificació de línia governamental l’any 2011, el President Bashar al Assad havia estat implementant un enfoc tendent a la liberalització d’activitats econòmiques, a l’estimulació de la circulació activa de forces econòmiques internes i a l’atracció d’inversions externes. Aquest gir incloïa, és clar, la remodelació política i legislativa adequada a l’homologació siriana a ulls del “món lliure”, condició sine qua non pel bon funcionament de la república àrab al circuit mundial de transaccions. L’òptica era afavorir la competitivitat d’oferta, aconseguint l’eficiència de les entitats econòmiques adaptades i perdurables a posteriori i a mig termini. Però afavorir la competitivitat a l’univers d’intercanvis (mercat) implicava, i el Govern de la RAS ho sabia, afavorir la competitivitat productiva vers una acumulació diferencial de Capital en relació a la competència; amb l’adopció de mesures que aquest posicionament significa.

Veurem seguidament com aquests plantejaments i implementacions van espantar a certes classes socials sirianes: el proletariat, la pagesia i el semi-proletariat rural, la petita burgesia militar, la fracció dominant de la burgesia industrial gran i mitjana, i una part de la burocràcia. Veurem com, inextricablement, altres classes socials no es donaren per satisfetes i demanaven no reformes, sinó un canvi cap a l’Estat liberal “no interferent” i garantista de la inclusió al circuit dominant dels valors de canvi: el sector no productiu de la burgesia empresarial privada de gestió, la petita burgesia mercantil, la burgesia comercial, els residus del desbancat vell poder rural ex rendista agrari i ara mig arrendatari immobiliari o bé inversionista i rendista gràcies a una antiga acumulació dinerària. Aquestes darreres classes allò que volien era una “apertura” en el sentit de l’entrega nacional a un trànsit comercial i inversionista del que participar en qualitat de beneficiaris.

De fet, la política econòmica governamental de reformes només va agradar, si parlem de classes socials, al sector més aventurista i fort de la burgesia productiva privada. També satisfeia fins a cert punt a un sector de la petita burgesia lligada per xarxa professional de provisions i serveis a la burgesia mitjana. La iniciativa governamental sintonitzava, per concloure, amb la fracció purament compradora i recaptadora de la burgesia burocràtica i la burocràcia.

En aquest sentit, és clau aclarir que les reformes encetades mai tingueren cap rerefons petitburgès absentista partidari de la presa monopolista imperialista de l’economia siriana des d’una òptica parasitaria petitburgesa, comercial o/i importadora. Al contrari: tals reformes respongueren a una concepció burgesa darwinista partidària d’estimular les forces d’inversió sirianes com de mobilitzar les forces productives posant-les sense xarxa dins l’arena competitiva internacional. Aquesta nova situació havia de ser subseqüentment portadora d’una “depuració” adaptativa de les forces econòmiques operatives i, en tal mesura, millorar la funcionalitat relacional de l’oferta amb les necessitats socials sirianes de valors de canvi.

Quan el President Bashar va executar la línia política de modificació del mètode d’inversió exterior, d’instal.lació de vendes i d’importació de mercaderies, la burgesia nacional siriana productiva va expressar les seves pors. Es tractava d’una força econòmica a grans trets enquadrada dins d’un Estat limitador i al mateix temps regulador del procés d’acumulació del Capital i de la seva reinversió. “I com competirem nosaltres amb el Capital extern d’entrada (més) lliure, tenint en compte el sistema sirià d’inversió social i redistributiu, que passa per la socialització de part de la plusvàlua industrial per la reproducció de les estructures socials i populars?” Alguns d’aquests burgesos afegien: “Això serà la ruïna del país i la fi de la seva Sobirania; significarà pobresa i desordre. Compte amb tanta apertura. Volem continuar com fins ara”. És a dir, continuar amb una acumulació atípica del Capital: sense competència; amb partició de la plusvàlua entre ganància per a la reproducció del Capital, fons estatal i fons social; amb possibilitat de coparticipació capitalista estrangera sempre associada a una iniciativa siriana potser privada però sota racionalitat d’Estat; sense haver d’acumular massa i ben-tractant als obrers). I certs altres entre aquests burgesos hi afegien: “Si hi ha llibertat, llavors en volem per tothom: llibertat per Síria” (volien dir per ells mateixos). Però una i altra fracció hi coincidien en que, si finalment es produïa un major grau d’apertura, ells no en podien pagar la factura ni condemnar-se a la no competitivitat. Demanaven un major grau de retenció empresarial de plusvàlua persistint-ne aquesta en qualitat de ganància, fet que significava minvar les condicions de l’Estat per a la reproducció conseqüent de condicions socials.

No n’estava gens a favor de tota aquesta translació socioeconòmica la petita burgesia militar patriòtica, i més concretament l’Oficialia alawí, qui professava una relació històrica estreta amb el procés revolucionari nacional i democràtic anti-colonial. Això en notable mesura volia dir anti-imperial otomà i anti-sunnita discriminatori; criminal amb els alawís i també els armenis i amb tota la cristiandat siriana, amb els drusos, etc.

En canvi, la burgesia privada importadora i comercial sunnita, juntament amb la “burgesia de basar” (o de zoc a Síria, damasquina i alepina) manejant de productes de luxe i de quantitats d’or, es fregaven les mans i enllustraven la caixa de caudals amb la liberalització mercantil i la destrucció industrial nacional. A elles s’afegia tot un cor orbitant de petitburgesos tenders i d’intermediaris en la cadena circulatòria de mercaderies i de diners.

La burocràcia siriana era ambivalent en front de la dinàmica encetada; ambivalència comprensible pel fet de tenir un pol procliu a la importació. Pensem que importació, per lliure que sigui, significa sempre tasses als actor externs exportadors en una o altra mesura, i tanmateix significa gravació adquisitiva, fiscal o a l’activitat dels actors comercials interns. I per altra costat, la burocràcia siriana opera dins un sistema estatal cap a la reproducció social, només garantit en darrera instància de la mà de les forces productives nacionals. O sigui, el funcionament mateix de l’Estat està lligat indissociablement a la Sobirania i independència nacionals, i aquest lligam s’expressa al sí de part de la burocràcia a través d’una ideologia patriòtica tan potent com popular i sincera.

Per la seva banda així mateix, els residus de les velles famílies terratinents sunnites, que havien estat reclutades en qualitat poders sipais (effendi) regionals i locals sota l’antic ordre imperial turc-otomà, i que havien maltractat i sotmès fins l’esclavatge a la població siriana camperola (fellahina) titllada “d’infidel” (dimmi) o “d’heretge” (kaafir), van ensumar l’ocasió per aconseguir avantatges. Avantatges com ara aconseguir una involució històrica del règim de propietat agropecuari al territori de la República, si finalment l’oposició siriana sunnita pro-turca resident a “occident” –sobre tot a Anglaterra i als Estats Units- era elevada a la condició d’actor polític de màxima prioritat per les Agendes atlantistes-sionistes de pressió i d’intervenció.

Aquest residus nostàlgics del colonialisme turc hi comptaven amb una base social/confessional/clientelar/fidelitzada gens menyspreable entre les tribus rurals de pertinença respectiva (algunes amb milers d’integrants) i entre la seva clientela aldeana o de pasturatge. Al camp de Homs, al camp de Raqqa, al camp d’Alep, al mig-oest sirià, a l’Est i a les províncies del Sud (Daraa, Quneitra, Sueida)…, no quedava lluny la frontera amb un o altre Estat hostil i abastidor d’armes i d’homes. Fruit verinós d’aquesta relació transversal entre l’imperialisme, l’ex-casta filo-otomana decadent, l’ex-latifundisme, el tribalisme i neotribalisme identitari sunnita, i els agents regionals anti-sirians, va ser la configuració de la banda fanàtica-mercenària “Exercit Lliure Sirià”, més o menys fugaçment entronitzada a l’ample d’aquest discontinu topogràfic fronterer o quasi-fronterer.

  1. AMBIENTS SOCIALS COHETANIS

Els anys de les reformes van ser anys de novetats i de paradoxes. La capital del país continuava concentrant un volum públic d’inversió desproporcionat (per cert beneficiant-ne força a la burgesia privada comercial sunnita) i, al mateix temps, a Alep es veia el dèficit d’inversió en al.lumbrat de carrers, en manteniment d’urbanització i calçades, etc. Els alepins s’hi trobaven emocionalment agres i existencialment preocupats, i se’ls veia i notava al tractar-los. Els ciutadans alepins n’estaven fins al de rebre cabrers, pastors i tribals, molts d’ells portadors d’ideologies i tabús impositius xocants amb l’esperit obert dels ciutadans. I els “nouvinguts” n’estaven fins al monyo de la vida a ciutat i de la seva pròpia condició de duresa.

Tothom anava amb mòbil de nova generació i fins i tot els adolescents podien pagar aparell i tarifa amb la setmanada. Internet va perdre tota frontera de qualsevol tipus. En soc testimoni: des de d’un locutori a qualsevol poble es podia accedir a qualsevol contingut polític, contra la propaganda sionista acusadora de censura a Síria. Les centrals elèctriques col·lapsaven pels milions d’aparells d’aire condicionat funcionant els estius sencers a tota màquina. Es van privatitzar més platges i les platges públiques seguien estant cuidades però a l’hora el sobre-consum mercantil i la brutícia correlativa d’envasos, envoltoris i enpacatges. Van aparèixer acomodadors espontanis a les platges públiques (amb el seu elenc de cadires i sombrilles per lloguer). En certes àrees costaneres va haver-hi un boom de construcció i lloguer de residencia turística estacional, mentre es disparaven els lloguers immobiliaris en general correlativament a la migració rural i a l’arribada de persones iraquianes, sense massa capacitat dinerària alguns i d’altres amb gran solvència de compra d’habitatge -part de l’Estat iraquià en si mateix es va instal·lar a Síria.

Eren temps de desenvolupament turístic i alguns capitalistes sirians –de vegades de lligament estret amb la burocràcia estatal i inclús ex mandataris- van desplegar inversions quantioses en la construcció d’àrees turístic-hoteleres-recreatives. Penso en una d’elles impressionant tant per la complexitat de l’oci familiar ofert, com per l’estètica del complex. Per aixecar-la, cert Ministre va escollir una cimera de la serralada prelitoral de Homs província, amb vistes a la ciutadella dels Cavallers (Qalat al Hossen). L’anomenà Jebel al Siyaahi (“la Muntanya dels Turistes”). Actualment declinant per raons òbvies, el complex hoteler-recreatiu rebé turisme sirià quasi exclusivament, tot i que secundàriament libanès i procedent d’altres països àrabs. La costa no queda lluny i l’esplendorós Monestir de Sant Jordi (Maar Georgeos: monestir del segle V dC) és a escassos kilòmetres.

A les reunions veïnals de carrer es palpava una pèrdua d’esperit comunitari, ja que la carestia i la falta de diners inhibia el compartir matèria social i esperit de sociabilitat dins aquesta experiència de l’estar-junts. I es veien, de manera inèdita, les primeres persones –nens alguns d’ells- demanant al carrer. Els vianants deien: “No són sirians: són gitanos”. O “són iraquians”. O “són txetxens”. “Ells viuen així. És el seu estil de vida”… Suposo que no pocs d’ells ho eren. Però d’altres eren camperols amb terra no el bastant rendible, arribats a la ciutat. Diria que, arribat cert punt de retirada de la repartició estatal gratuïta d’aliments, la mateixa desprotecció els hi va abocar a la mendicitat.

A inicis de dècada 2000 i amb una velocitat fulgurant i extensió social aclaparadora, els conductors i famílies sirianes canvien de cotxe. Sense pràcticament contracció de deute domèstic –pagant al comptat- en un any i escaig els models clàssics dels anys 50 que omplien les vies i rotondes urbanes son reemplaçats per cotxes nous, fent-hi furor els coreans. Aquells super carros grans, llargs, amples…, d’un o d’altre color viu…, eren joia però se n’extingeixen amb celeritat. El mateix passà al camp, desapareixent bona part del vell parc de camionetes.

Recordo l’apertura de noves discoteques, una d’elles brutal i elegant a dins d’un pedaç de la muralla antiga damasquina (ben a prop de Bab Sharqi). De discoteques sempre n’havia hagut obertes, hi val a dir. I recordo la precarietat salarial, cada cop més llavors, de funcionaris no pertanyents a la burocràcia, com el meu oncle, cosí del meu pare, el senyor Albert Sarkis. Ell era administrador a la Facultat de Filosofia a la Universitat de Damasc i, al mateix temps, professor. El seu salari no era elevat. D’altres professors universitaris ho tenien pitjor, havent-ne de compaginar doble feina. En vaig parlar amb un home d’uns cinquanta anys llargs mentre travessàvem una gran ciutat del país: docència i taxi.

Una tarda, durant una de les meves estàncies a Alep, anava jo amb un amic i, passejant, vam conèixer a uns nois: més que amables, ens van mostrar parcs boscosos i altres racons de la bella ciutat que mai hauríem visitat sense orientació local. Els nois ens van oferir la seva casa per pernoctar i nosaltres, que havíem patit una mala experiència la nit anterior, vam acceptar grats.

La nit anterior se’ns havia acabat el període de reserva de pernoctació a una vivenda. Vam sortir a la nit a buscar un hotel, un hostal…, i, a punt de concertar cambra, el recepcionista em va humiliar pel meu cognom. Pot ser n’era kurd, o potser sunnita confessional, o potser senzillament un cap-de-suro. Jo crec que em va prendre per armeni i despectivament, mentre mirava el meu passaport, em va comunicar que “Sarkis” de cognom, a l’hotel jo no era grat. El meu primer pensament va ser comunicar-lo a la policia i que se li caigués el pel a comissaria. No ho vaig fer; mai es sap com acaben aquestes coses, ni a on arriben els contactes de l’impertinent hoteler. Després de respondre’l, vam continuar buscant fins trobar un hostalet tan acollidor que em va fer oblidar i alegrar-me’n.

Tornem a aquella tarda: vam anar amb l’equipatge, a casa d’un dels amics (Déu els beneeixi. Inshaa Allah estiguin bé i les seves famílies). Al meu acompanyant li preguntaven si tenia novia i no entenien que ell no en tingués. “Why?”. “Because I don’t have anyone now. It’s life!”. I ells responien entre la no comprensió i la neta desaprovació de la dilatància i intermitència relacional. Per ells, arribats a certa edat, es tenia compromís/dona i això vol dir que es tenia (o bé un s’abstenia amb conseqüència). No acceptaven el no tenir a un moment donat.

El nostre amfitrió, al voltant de la vintena, cursava Business and finantial studies a la Universitat. El seu pare era un treballador qualificat, amb estudis superiors d’enginyeria. Va treballar molts anys a la República Democràtica d’Alemanya i odiava allò. “No tinc religió. Crec, per damunt de tot, en la llibertat”. “La llibertat és riquesa. És prosperitat”. “Aquella Alemanya era terrible”. I passava a discutir amb el fill, fortament religiós sunnita. “El meu fill només vol resar, estudiar l’ alcorà…”. “Ha de sortir, gaudir, divertir-se: ha de viure la vida”. I el fill argumentava que girar-se cap a la religiositat seria la solució per l’esperit i també per la societat. Puc recordar-me a mi mateix responent en clau socialitzant/pro-rectoria nacional i estatal de la vida econòmica. Almenys els hi vaig fer coincidir en alguna cosa, perquè pare i fill coincidien al oposar-s’hi. S’estimaven força.

Van ser moments preciosos i d’aprenentatge. Vaig distingir amb claredat el despuntar d’una de les contradiccions sirianes en desenvolupament, encara emergint en aquell estiu de 2004. El model socialitzant (insuficient?; massa condicionador?; contradictori i farisaic dins la conjuntura de dificultats afegides?…) no acabava d’arrancar entusiasmes. L’islam polític (ultra-liberal vers les relacions econòmiques i el curs mercantil, tot i que restrictiva amb la finança i enemiga del desenvolupament capitalista productiu industrial) no arrancava entusiasme entre gaires sirians, però n’arrancava intensament pel que fa un nucli social petit i a la vegada convençut. Sociològicament es tractava d’una simpatia interclassista, tot i que transversal fins a cert punt: camperols desarrelats; habitants de la Síria interior profunda i semi-tribal en certs focus; burgesia mercantil i intermediària i la seva petita burgesia satel·lital; sectors perjudicats de la classe mitjana assalariada, a l’Estat o a l’empresa privada; població periurbana-suburbana pobre damasquina. En aquest fil últim senyalat, Damasc és la única ciutat siriana amb perifèria pobre, absent a qualsevol altre nucli del país. Tot i així, aquesta mateixa condició es va anar desenvolupant al voltant de la ciutat d’Alep. Va ser un desenvolupament limitat, estructurat, consistentment edificat i no dràstic. Mai va arribar ni de bon tros a l’extrem periurbà fisonòmic damasquí, que sí ratlla la condició aparent d’Slum (sense malnutrició no obstant).

Recordo la meva estància d’uns minuts a un dels hospitals damasquins. Allò va ser abans de tenir la doble nacionalitat, però no em van demanar ni un sol document ni paper. Vaig ser atès amb fluïdesa i gran eficiència, exactament igual que tothom. Sense cues, sense llistes d’espera. Jo portava dues bones setmanes sense aixecar cap a casa del meu tiet (qui sortia a treballar ben d’hora), resistint-me a visitar el metge i al mateix temps deshidratant-me per la diarrea constant. El cercle viciós era imparable: debilitat, intolerància orgànica a l’aliment, més debilitat, més intolerància a l’aliment… L’esquena, l’àrea dorsal pulmonar…, em cremaven com el foc. Un virus altament parasitari; o un paràsit intestinal víric, amb afectació sobre el sistema respiratori. El metge em va donar gratuïtament medicació: “Hada mittel bomb” (“Això es com una bomba”). Eren només dues pastilles: “Has de prendre una cada dia durant dos”. Abans i després, la nit i el dia. Restabliment radical, tot i que vaig quedar molt feble durant una setmana més. Sense el meu amic i veí Her Allah –erudit filòsof, coneixedor dels clàssics àrabs i greco-llatins, veritable poeta-, no me n’hagués sortit. Ell, tot i que vorejant ja la ceguera, em va portar caminant a un hospital proper. M’ajudava a caminar i s’oferia a fer-me de suport. Ambdós semblàvem “No em cridis que no t’hi veig”. Déu li te ja en Gloria i Felicitat Eternes. A reveure, bon amic!

Recordo tendes noves de productes importats a Damasc, molt més cares que els establiments amb productes nacionals. Recordo un bon producte nacional alimentari o funcional, per gairebé tot us. Recordo la renovació de l’aeroport de Damasc i la meravella resultant, pensat a més per descansar, per seure, per esperar l’embarcament o l’arribada d’altres. L’inici d’empreses privades de taxi. Em recordo a mi mateix viatjant de Damasc cap a al Qaboun, un suburbi pobre a uns quants km del centre capitalí. Vaig acompanyar un cop i altre a un familiar. El noi, preocupat per un angioma extern i davant l’absència d’alternativa quirúrgica mèdica, va trobar l’adreça d’un curandero. La meva veïna a Damasc durant els meus mesos d’estància a la Universitat de Lletres, barri dels tallers mecànics automotrius, sempre es sorprenia al saber d’una nova anada i deia, com si sentís que me n’anava a la Xina…: “Offff, al Qabun…!!!”.

Ja no existeix al Qabun. El barri ha quedat pla com una taula de marqueteria. Ha estat un dels epicentres d’ocupació mercenària i confessional contra la República Àrab Siriana. Des de al Qabun es llençaven cada dia, cada hora, cada minut, centenars de míssils a l’hora, aleatòriament, seguint un pla de Terror contra la població damasquina. Les armes els havien arribat a través de Jordània. Perseguint el despoblament metropolità a fi de continuar ocupant; d’avançar posicions i continuar assetjant. L’objectiu de les bandes sectàries armades mai havia estat militar. L’objectiu era anar assassinant damasquins d’acord a capes de terreny, com si es tractés de pelar una ceba fins el punt d’arribar a assentar-se el més a prop possible de les estructures productives, energètiques, socials, sanitàries, educatives, institucionals i de la Presidència. Combinaven l’artilleria amb els atemptats.

A al Qabun els mercenaris de l’imperialisme tant com els identitaris sunnites armats van foragitar a molts autòctons i van assassinar encara més. Però també van trobar recolzament i no sempre per por o per adaptació. Tanmateix, no tots els armats eren vinguts al suburbi, sinó també població suburbial que en cert moment va armar-se (o els hi van armar).

Al Qabun donava força llàstima ja quan existia “en pau”. De vegades l’aigua s’estancava i acumulava, impedint creuar de vorera a vorera el carrer; barraquisme no n’hi havia (enlloc a Síria); l’aire s’acumulava al barri, tant asfixiat com els pobladors; a part del perímetre limítrof s’havia alçat un mur, sense controls ni vigilàncies, però ple de simbologia delimitativa en relació a “l’exterior”. Un centre sunnita proper, brillant de neó verd, era com un cor batejant al mig d’un entorn descoratjat, gris, buit de projecció; mentre a no gaires km aquell mateix estiu, la ciutadella de Damasc havia aplegat un cicle internacional de JAZZ a l’aire lliure on milers de joves escoltaven gratis bandes suïsses o sirianes.

Recordo les cafeteries vora al mar a l’illa d’Arouat (a pocs km de la ciutat de Tartous), amb les seves terrasses i el seu peix a la brasa, mentre alguns nens de l’illa cridaven als asseguts: “Llença’m monedes, senyor: si les agafo són meves!”. I a la Ministra d’Educació, la feminista social-liberal la Doctora Buthaina Shabaan, intel·lectual productora d’un bon grapat de llibres ben segur que interesants (si no t’avorreix supinament el feminisme) i fins i tot revolucionaris (a la seva manera i fins cert punt). Idees topants de front amb una part substancial de la població siriana –homes i dones. Heretges alawites (kaafir), amb socialistes, amb el recolzament de comunistes, amb liberals i amb feministes: quin quadre per l’Islam Polític i els seus adeptes o en trànsit de ser-ho!

La dona treballadora, urbana, professional de classe mitjana, qualificada i amb estudis, de presencia àmplia a l’àmbit i docència universitàries…, ja feia mig segle que s’havia revelat com a fenomen sociològic representatiu de la república àrab. També la inserció rural femenina a l’educació universitària n’havia estat de gran abast. Era freqüent que la noia anés i tornés cada dia del campus, sent com eren, les famílies, poc donades al canvi filial d’hàbitat. També era freqüent la residencia estudiantil amb parents.

Però no es fins la primera dècada de l’actual segle que la dona camperola sense estudis superiors coneixerà feina assalariada més enllà de l’ajuda laboral familiar retribuïda o comercial-estacional. No parlo, doncs, d’una dedicació laboral aplicadora de qualificació, sinó d’inserció laboral per lata necessitat d’ingressos. La inserció no serà ni de bon tros majoritària, però sí podem parlar d’un procés d’absorció limitada i progressiva manufacturera de força de treball rural femenina; sempre molt per sota de l’índex d’incorporació al conreu i a la producció agrícola d’hivernacle. Pel que fa a aquest darrer cas, des de determinat moment no basta amb el treball del jornaler-temporer home i qui comença a desplaçar-se és la família camperola pobre com a tal –marit, dona i fills-, treballant-hi inclús els fills (no els nens).

Parlo d’un període on, tot i el baixíssim import del consum domèstic d’aigua, moltíssims camperols i petits propietaris sirians es fan construir un pou dins la seva propietat, o bé prospecten ells mateixos. Arriba un punt en que la sobre-excavació no es sostenible, més que en termes aqüífers, en termes d’estabilitat del subsòl, portant a la modificació jurídica pel Govern. Coetàniament, la introducció d’oferta estatal o privada controlada pel que fa a la compra de terrenys (tant com els plans de requalificació purs i simples), sembrarà un principi d’entropia al sí de no poques famílies camperoles sirianes, ja que, davant la possibilitat vers terres indivises o encara no rebudes dels progenitors, certs parents voldran vendre i d’altres no. Certa cadena d’actors interessats arribarà a involucrar-se en alguns casos a la presa de decisions: arquitectes, inversors, advocats, funcionaris, representants locals, etc.

Recordo els primers anys de la dècada inaugural d’aquest segle XXI, quan era comú que empresaris adinerats sirians vivint a Amèrica Llatina i tornant al seu poble cada estiu, afirmessin: “En Siria lo que hace falta es plata”. Ells es referien al dèficit d’inversió, de circulació aplicada a projectes d’interès, de mobilització de recursos materials cap a obres o cap a itineraris de productes amb un mercat potencial entre la gent, però que difícilment podien captar l’interès administratiu immediat.

  1. BASE MATERIAL DE LA CORRUPCIÓ

Van ser anys de desenvolupament, en paral·lel a aquell espectacle de la democràcia, d’un anhel social de democràcia íntim i compartit. A la ment de molts sirians, “democràcia” no volia dir pas obrir-ne el sistema de partits als enemics interns de Síria ni als ven-pàtries ni als sectaris identitaris (que no se n’auto-concebien sirians ells mateixos en cap moment). Tampoc tenia res a veure amb augmentar-ne la freqüència dels mecanismes electorals o de votació. “Democràcia” era tornar a ser defensat per un Poder superior (el Govern, l’Estat, la Justícia…) contra els improperis soferts, com a subjecte individual civil (i familiar, fiscal, jurídic, empresarial…), davant uns tentacles administratius locals sovint arrogants. Massa sovint arbitraris i extorsionadors. Abusius. “Democràcia” era ser pres pel Poder com a real subjecte de Dret i de drets, fent-ne valdre en qualsevol moment i per tothom, sense excepció ni privilegi, les Lleis impreses i la Llei de Lleis Constitucional. “Democràcia” era re-centralitzar; era el re-empoderament del centre polític per posar ordre aturant la “línia de fuga” on les terminacions burocràtic-policials havien aconseguit fer-se fortes.

Però entretant…, aquestes terminacions locals, regionals…, també capitalines…, continuaven corruptes. Allò no era quelcom nou, ni molt menys. En el pla estructural, la corrupció era el correlat de la mateixa insuficiència estatal per mantenir l’estructura administrativa en bones condicions logístiques, tecnològiques, distributives…, tant com per transferir de manera sostinguda nivells més o menys satisfactoris de pagaments i de compensacions a l’administrador. D’aquesta substancial precarietat administrativa sorgia l’afany corrupte dels propis administradors.

Al mateix temps, en un context republicà de relatiu socialisme, la corrupció és sempre una estratègia per contrarestar uns marcs jurídics i normatius que intenten impedir l’aprofitament. Com la Llei està tancada al subterfugi de la trampa burocràtica i sí n’especifica mecanismes de defensió civil, s’arriba a la següent paradoxa:

Els nivells operatius estatals han de procedir extra-legalment per apropiar-se i aprofitar-se’n de la ciutadania. Contràriament, els països oprimits sota l’imperialisme i el seu Capital financer, pateixen classes socials internes sistemàticament enriquides a partir de la seva rectoria i de la seva funció administrativa del sistema legal regulador i sancionador de la labor parasitària de l’Estat. Des del marc legal i dins la racionalitat latent de l’Estat, aquestes classes extreuen riquesa social, sense haver de fer valdre estratègies de corrupció.

A Síria, determinades terminals burocràtic-administratives o policials estaven lluny d’exercir la corrupció o el control en solitari. Hem parlat abans de les velles famílies latifundistes a Homs, Hama, Raqqa, Alep…, expropiades durant la revolució democràtica o més tard durant el Moviment de Rectificació liderat pel pare del President Bashar al Assad. Alguns d’aquest nuclis de parentiu van conservar certa capacitat de captació laboral, autoritativa tradicional, ideològic-confessional, sancionadora informal, d’explotació en negocis i en propietats, en la transmissió de certes propietats, en la mediació sobre herències, en la recomanació, sanció positiva o inclús rectoria matrimonial i de compromisos…, sobre el propi grup de parentiu més extens, sobre la tribu amplia o inclús sobre poblacions locals senceres. Els patrons, tot i que sense terres ja, seguien amassant clienteles al seu voltant i nodrint-se de la seva activitat dins una estructura d’irregularitats fiscals, declaratives, d’opacitat…, que trobava no poques vegades la connivència de les terminacions estatals sobre el terreny co-beneficiàries.

En èpoques de major estabilitat material col·lectiva, el co-benefici era possible i per tant la co-existència distributiva entre burocràcia, funcionariat de base i els residus de la vella elit local. No en faltaven la competència i la tensió, però els diferents actors podien guanyar tots, més o menys.

Però sobre tot al transcurs dels darrers anys de la dècada 2000, un Estat incapaç d’auto-sostenir-se materialment en les seves terminacions perifèriques és pel mateix un Estat que trobà funcional i necessari cert laissez faire davant la corrupció. Molts es queixaven, com ciutadans, dins la societat civil organitzada o des de les mateixes institucions. I, no obstant…, com reproduir l’estructura de serveis, tràmits, distribució, protecció, dispensació, etc., que laborava sobre el terreny, sense tenir una mica de màniga ampla amb les irregularitats i els aprofitaments? L’estructura determinava ja que les irregularitats es tornessin massa regulars; massa reiterades, previsibles i tanmateix rebutjades.

Darrera les protestes incipients municipals de província, i animant-les, pagant-ne a autòctons per fer-los servir com a carn de canó…, empentant, donant suport, subvencionant o coaccionant a oficiants religiosos alentadors tumultuaris…, retrobem sovint, en els descendents, els cognoms d’aquells senyors regionals agropecuaris cercant la seva revenja amb la història tant com la seva oportunitat de revertir-la. Com reencarnats en una nova gran razzia identitaria supremacista; abans sota el favor i el privilegi colonial turc-otomà, i a 2010-2011 sota els vents de l’imperialisme “occidental” més el maremàgnum internacional de mercenaris i de fanàtics violadors de Síria per sotmetre-la a la concepció de “terra d’islam”.

La corrupció petit-territorial era, tanmateix, un pou sense fons que restava amb l’altra mà part dels fruits a la política de cohesió territorial i inter-municipal duta a terme per la Coalició Baas. Ambdós Assad havien desplegat amb fermesa una política d’inversions compensatòries vers les àrees i ciutats d’economia i desenvolupament més febles ja d’antic. Basta visitar ciutats com Raqqa o Deir Ezzor i veure les infraestructures urbanes, organització de flora urbana, places, canalitzacions i fonts…, construïdes per l’Estat sirià.

Unes dècades, d’altra banda, no fan miracles en relació a una desigualtat inter-territorial hereva del 5000 aC, quan unes àrees i no unes altres van fer la revolució neolítica i subseqüentment a partir d’ella també la revolució urbana. La revolució comercial i dels intercanvis amb el camp. Les noves formes de dividir el treball precisament amb el món rural i al sí del món urbà. La concentració de volums de producte excedentari permissiu de l’especialització productiva, és a dir, del sorgiment dels oficis i les professions, dels estudis i del coneixement tècnic i aplicat…

Però, malgrat els esforços i els avanços, la corrupció drenava i minava plans i pressupostos. Es tractava d’un fenomen lligat a certs caps policials locals i als seus comandaments regionals (però en cap cas a la policia com a cos general). Era també un fenomen lligat a la burocràcia i a certs quadres funcionarials i administradors, mentre l’Administració com a tal es caracteritzava per “la indigència” (en relació al concepte de “indigència administrativa a la Síria de Hafez al Assad, llegiu-ne Norberto Ceresole, El poder judío en Oriente y Occidente).

D’altra banda, persistia un gran factor d’iniquitat d’inversió pressupostària: la gran inversió en Damasc –tot i que la contribució feta per Damasc i per la seva activitat econòmica i productora de Valor al PIB total nacional, també queda molt per sobre de la contribució feta per les demès àrees econòmiques sirianes Alep inclòs, tret de la regió costanera Tartous-Latakia. De fet, la Província de Tartous, sent-hi líder en activitat econòmica i en plusvalor transmès als aparells redistributius i vers el conjunt social sirià, rep una sub-inversió estatal claríssima es miri per on es miri. Prengui’s en consideració que a la Província de Tartous se l’anomena “la Síria oblidada” i sovint s’aplica l’ al·lusió indistintament vers la veïna Província de Latakia.

  1. MOVILITZACIONS: CONTRA EL SISTEMA O PEL SEU ENFORTIMENT?

Les manifestacions i protestes de 2011 han passat a la història de l’espectacle “occidental”, és a dir, a l’espectacle “occidental” de la història, com el crit d’un suposat poble pària contra la seva pròpia desesperació i ofec. Aquesta imatge oferta -i interioritzada pels espectadors-, encaixa amb el pregó occidentalista encetat als inicis de la Guerra Freda; auto-apologia del Món Lliure en la seva expansió “legítima” i “natural” per ser síntesi de les aspiracions “socials humanes”, el seu model i la seva veritat tendencial històric-natural. A dir d’aquesta narrativa, “la societat tancada” siriana hauria fet eclosió de la seva “inquietud de sí” cap al desig d’emulació de “la societat oberta” i la seva integració al sí d’aquesta aspirada societat-transnacional/ circuit-món (llegir: Karl Popper, La sociedad abierta y sus enemigos). La representació espectacular del procés sirià s’ha projectat ben atenta (i al mateix cop ha intentat materialitzar) la tesis desenvolupada per Francis Fukuyama a El fin de la Historia y el Último Hombre. L’alè d’un poble per assolir la fi de la Història i participar d’encarnar l’Últim Home congregant-se com mimetisme o mismitat trans-continental individuada, seria denegada i voraçment reprimida per una cruenta Dictadura. L’afany del “nucli tancat” seria mantenir a tota costa l’Estat patrimonial contra el paradigma abraçat per “el poble sirià”: l’Estat liberal amb la seva estela “d’oportunitats” i de plantejaments electius, estilístics i mercantils “a la carta” (de ventall ampli).

Aquesta narrativa de representació dels moviments de protesta de 2011 com “la revolució siriana” de vellut, del taronja cívic i el multi-colorisme, ÉS LA MENTIDA organitzada pel propi “occident” com actor lesiu interventor de Síria i del seu Estat Nacional. El gruix dels sirians que protestaven, no ho feien contra l’alternativa nacional siriana a l’Estat liberal i la seva “integració” jeràrquica al sí de l’Estat-món. Demanaven, pel contrari, la rectitud amb la prossecució d’aquest prisma d’alternativa nacional.

L’espectacle “occidental” ha representat les primeres protestes com l’expressió d’una reclamació de reformes; en realitat les protestes expressaven un rebuig front les reformes i una petició de “marxa enrere”. Es tractava d’una veu social-territorial conservadora del sistema institucional i de l’esperit de la República Àrab Siriana, en lloc de ser una veu de demolició del sistema. Sent cert que hom podia escoltar aquí i allà el rebuig al President Bashar coexistint amb la petició admirativa de rectificació presidencial i enfortiment del “socialisme àrab”, és també cert que és tractava d’un rebuig guiat per una consideració de dilatància presidencial portadora de desprotecció social. I de cap manera un rebuig a l’esperit preservador del model que el President mateix representava. Quan es corejava “el poble volem canviar el sistema” o “un canvi de sistema” (al shaab nuriid tagair al niddam), se n’era lluny de voler copejant o substituir la ideologia baasista o la idea republicana panarabista com a infraestructura discursiva i projectiva de les relacions socials (normatives). S’expressava, en canvi, un desig de materialitzar la ideologia a través de la política, desarticulant el sistema pervivent de relacions socials i econòmiques negadores de l’ideal i justícia socials.

Nombrosos pobles sirians es van omplir de gent als carrers portant pancartes on s’acusava a Bashar de desviacionista, o inclús de traïdor –de deficitari en relació al desenvolupament d’una línia preestablerta de baasisme professat o bé d’altres concepcions patriòtiques i populars. Ironies de l’espectacle, el terme “assadista” passarà immediatament a ser associat a “occident” amb un inventat “sectarisme de Règim” furibundament repressor dels descontents. Quan, en realitat, els descontents eren en general assadistes decebuts amb allò que tenien per un “mal assadisme” o “escàs assadisme” del President Bashar, o bé d’un entorn polític-administratiu i econòmic allunyat.

Bashar havia despertat una il.lusió social inusitada vers la implementació de reformes en matèria de relació administrativa-civil i de possibilitat de construcció de nexes socials organitzats (transparència, permeabilització i fludització del sistema), després d’una època centralitzada i dirigista, que no deixava gaire lloc a la producció col·lectiva d’inputs originadors de feedback amb el sistema mateix (consulteu: David Easton, Teoria de sistemes) i afegidors, al mateix temps, d’informació útil contra la entropia negativa (Teoria de la Termodinàmica). Però la il·lusió es va anar esvaint, donant pas tant al desencís com a la decepció, mentre el clima discursiu de democràcia anava colonitzant el deteriorament tal i com els vius colors de l’espectacle enlluernen la mortitud de l’alienació amb el curs del món i el curs social. Un gran amic sirià d’oposició patriòtica (Déu el te en Gloria Eterna), que va ser per mi no dic que un pare però sí el bon pare d’un germà, em deia anys enrere enmig de la plaça de Sant Jaume durant una concentració de la comunitat siriana contra el terrorisme i la guerra: “Tothom n’esperava molt de Bashar al prendre la Presidència. I què va fer? Posar internet més quatre trivialitats”.

Síria patiria el relaxament ideològic cultivat durant els primers anys de la nova Presidència, deixant –passivament- pas a ideologies mercantils sobre tot entre el jovent: pragmatisme, hedonisme, cert relativisme polític, democratisme, sensualisme, filo-espectacularisme “occidentalista”, etc. Aquestes darreres són ideologies volàtils, que acabarien posant a part del jovent –sobre tot de l’interior del país-, als peus del sectarisme neo-tribal “islamista”.

S’abandonava la solidesa ideològica i per contra s’emetia una inflació de canals televisius arribats de tot arreu –però amb destacada influència “occidental”-, que presentaven sense descans, i davant la societat sencera, l’auto-apologia espectacular de l’imperialisme i de la seva cultura (model normatiu). Però la falsificació esdevinguda “ideal”, ja caricaturesc en sí, només podia ésser falsament “apropiat” (nou gir de caricatura) per una societat com la siriana; no imperialista, oprimida pel mundialisme i les seves institucions de “regulació” internacional, i tanmateix desenvolupada per un marc i sota un marc institucional antiimperialista.

El paroxisme destructiu imperialista traduït al pla audiovisual, arribà coetani a les pròpies “primaveres àrabs” imperialistes, quan els canals “retransmetien” amb insistència el clima “social” i primordialment juvenil “emergit”. El missatge sobre part empobrida, desestructurada o sota incertitud de futur entre la joventut siriana, sonava clar: “Enmig d’una crisi de poder i d’unes institucions en erosió, ancha es Castilla; són Xauxa les possibilitats de revenjar el ressentiment, les possibilitats d’apropiació, “d’enpoderament”, de muntar la pròpia caserna político-territorial tribal…, de promoció dels “d’un”, de nepotisme, de tràfic mercantil sense llei ni límits, etc.”.

La immensa majoria del poble sirià, políticament cultíssim i conscient del que realment significa identitat (un determinat ser col·lectiu-al-món), va estar molt per damunt d’aquesta vilesa espectacular. No obstant, la propaganda va estimular a la joventut lumpenitzada periurbana i rural, que, operant individualment o bé juntament amb el parentesc o sota managing de jerifalts locals, es sentia prou ofegada pel marcatge legal i policial vers les seves activitats. Poc temps després, no poca d’aquesta lumpen-petita burgesia ressentida entraria a formar part de l’anomenat “Exèrcit Lliure de Síria”. L’imperialisme pagava i armava, prometent hegemonia ràpida i profitosa. El procés era dual cap a la coagulació mafiós-armada al sí de l’ELS i a l’hora de ruptura intestina més entronització grupuscular al sí de micro-territorialitat política en gestació.

  1. ELS: L’IMPERIAL-SIONISME EN SOL SIRIÀ

A l’hora, milers de sirians sobre tot pertanyents a la pagesia s’integraven a l’ELS hi ho feien des d’expectatives rigoristes/tradicionalistes, fonamentalistes confessionals, d’aversió a la modernitat… Van anar constatant en primera persona la falsedat de l’ELS pres des d’aquest punt de vista, juntament amb la corrupció a l’Oficialia, el brutalisme, el cripto-sionisme i el seu us mercantil de la població siriana sota la seva bota (fins i tot traficant amb òrgans humans extrets, principalment amb Israel i també amb Turquia). Decebuts, els efectius van anar desertant, de vegades per integrar bandes rivals (com ara l’anomenat “Estat Islàmic”). Factor que precipità l’enfonsament de l’ELS.

I mentre milers de canals es concentraven a la saturació parabòlica, a cada bloc, a cada casa, els actors regionals –tant estatals com confessionals- també assaltaven. Havien començat feia anys…, per televisió, a través d’internet, però també des de les mesquites i els seus administradors pagats per Turquia, per Qatar, per Aràbia Saudita, per Anglaterra, pel sionisme i, secundàriament, per països del Golf. En aquest cas també el missatge era prou clar: <<El kaafir al poder (kaafir: “heretge”, arrel etimològica de la veu romanç “cafre”), en tenia la culpa del deteriorament a les condicions de vida>>. I aquest deteriorament era vist com <<un càstig pels canvis “impius” a l’ordre de les costums. Síria no era Síria: Síria era el problema, el pecat i el càstig. Síria era –havia de ser- “terra d’islam”>>.

Poc abans de 2010 la població dels barris s’ajuntava per escarmentar als sectaris que eren vists sortir d’aquest tipus de mesquites. Però també els neo-tribals freqüentadors violentaven a qui no es doblegava davant d’ells. Recordo a 2005 les primeres bandes lumpen-sunnites que desfilaven a les clares per carrers de barris majoritàriament cristians de Damasc. Anaven amb simitarres, punyals, ganivets…, i se n’enfrontaven a d’altres bandes, fanàtiques totes però en competència pel control de recursos d’extorsió al barri. Recordo la por dels comerciants del mercat setmanal de carrer al barri d’ al Tabbaleh (Damasc). Va haver-hi una baralla al mercat i la meva mare va suggerir cridar a la policia. El comerciant va ser taxatiu: “Perquè vols trucar a la policia?”. Segurament la por; mes també la desconfiança cap a una policia de vegades barrejada amb el crim i les secta-màfies.

Però no va ser sinó a prop de la geografia fronterera que van “sorgir” grups nodrits i armats amb arsenal de foc. A Daraa (prop de Jordània); a Jable (prop de Líban); a Idlib, Alep i Hassaqa (prop de Turquia); a Ain al Arab gairebé fronterer amb Turquia (anomenat “Kobane” a l’Agenda imperialista); a Damasc Camp i periurbà (al Qaabun). Poc després les bandes s’estenen a Homs (barri de Bab Amro) i a Raqqa. Es barregen i s’infiltren als moviments ciutadans de protesta, i sobre tot se n’aprofiten violentament de les concentracions i les manifestacions contra-reformistes, fent-les servint com escuts humans i disparant. Al mateix temps l’imperialisme ubicava als seus franctiradors a enclaus estratègics per atemptar amb falsa bandera contra els manifestants –és a dir, per culpar al Govern sirià de les morts per tret. Quan els soldats sirians i la policia responia amb foc a les ràfegues dels armats, els mitjans “informatius” “occidentals” treien una “notícia” on acusaven al “Règim” de disparar “contra el seu propi poble”. Finalment Síria va enviar tancs contra els mercenaris/els sectaris, fet manipulat per “occident” en clau típica narrativa de “tancs contra el poble”.

De tota manera, sí hi va haver excés –i fins i tot abús sanguinari, assassí- per part d’elements locals policials concrets i de l’Oficialia policial i policíaca secreta (no de l’exèrcit). De cap manera els episodis repressius injustos (donat que la repressió contra els armats anti-pàtria és del tot Justa), són atribuïbles a ordres estatals ni governamentals. Tot i així, sí hi van jugar un paper les directrius donades per càrrecs mitjans segurament espantats d’ésser escarmentats per l’atipament davant la corrupció. Enfront de qualsevol idealisme de romantització tout court de “el poble” dit en abstracte, s’ha de dir que la protesta era, enmig de certs contexts regionals, un atipament lumpen o lumpen-burgés i petit-burgés davant un Estat vigilant contra la corrupció civil i contra la local-delinqüència.

No puc deixar de subratllar la també existència d’un fenomen repressiu deliberat dut a terme per càrrecs i efectius pagats per l’imperialisme o per poders locals opositors. O bé que n’actuaven sota la promesa de ser recompensats política, burocràtica o venalment en un hipotètic panorama post-governamental més o menys immediat. A través d’aquests executors de curta distància, l’imperialisme i les classes vende-pàtries procuraven agitar la reacció dels mobilitzats com també la difusió “dels fets” entre les societats espectadores imperialistes, produint-ne opinió pública.

En uns i altres casos, les notícies –escandaloses- van córrer i és evident que els fets van caldejar els ànims, tant al sí de les mateixes protestes com també decantant a alguns sirians cap a les bandes mafiós-sectàries, mentre al camp com a la ciutat les “il·lustres” famílies d’ex terratinents reclutaven la seva carn de canó (molts cops d’esperit honest) per apuntar contra la república àrab.

Aquella onejada de protestes va aconseguir un replantejament governamental en grau notable sobre la política de reformes econòmiques. El Govern de la República va incloure tanmateix la denúncia jurídica estatal de les accions repressives injustes. I va incloure també una nova amnistia a presos (per activitats nocives a la pàtria i a delinqüents comuns), afegida a d’altres amnisties recents. Per sobre l’obvietat que suposa la diversitat qualitativa dels casos, la política d’amnisties successives ha estat un gran error d’Estat i fins i tot contrari a la Raó d’Estat com a tal i al Deure estatal de protegir la societat siriana i la seva Sobirania Nacional. La Germandat Musulmana operava al sí de les presons sirianes en tant que xarxa d’adoctrinament i captació. Molts entre els milers d’amnistiats estaven ja guanyats per l’Islam Polític i manegats pel mateix.

  1. LA MENTIDA DE “LA TRAICIÓ”

És absolut mentider el relat social-imperialista basat en una suposada “traïció” “elitista” o “enviliment” “terrorista” o “imperialista” d’un hipotètic moviment progressiu apriorístic (previ). La veritat és que els atacs i razzies mercenàries i tribal-identitàries contra l’Estat i el poble sirians van existir des de “l’inici” i inclús van precedir en el temps a l’onejada de mobilitzacions. El Terror sectari va començar a 2010 contra sirians alawites i sirians cristians pobladors de cases de camp properes a municipis costaners o de la serralada litoral (sobre tot Tartous, però també Banias, Jableh, Kasab, Latakia…). Atacaven a les famílies matant als fills joves i als nens. Els assassins reberen cert suport de part de la població local sunnita, sobre tot a Tartous, qui va brindar amagatall a les rates. Les matances es duien a terme des del propòsit de buidar de defensa jove (tant com de força de treball) a les àrees geogràfiques considerades kaafir (herètiques).

De tota manera, tampoc els municipis de veïnatge majoritàriament sunnita van quedar indemnes als assalts. Les camades arribaven als pobles i assassinaven als veïns metrallant-los després d’haver-los encerrat dins les cases, o llençant-los des dels terrats. Tothom que havia mantingut relacions de socialitat normals amb veïns no sunnites (és a dir, gairebé tothom), era titllat de “no sunnita” pels armats. Als veïns se’ls exigia declaració contrastada d’haver participat en atacs contra el seu veïnatge no sunnita o contra poblacions properes. L’Estat va enviar l’artilleria a pobles i a ciutats. Els tancs van disparar contra els grups que se n’havien fet forts a les edificacions (sense oblidar-ne la xarxa de túnels produïda amb anterioritat i amb la participació d’elements locals de suport). Els mitjans de l’imperialisme i el social-imperialisme esquerrà, juntament amb el canal qatarià al Jazeera i el canal saudita al Arabiia, van fer concertada difusió mundial de les imatges preses pels mateixos agents de l’imperialisme. Les seves “notícies” digueren que “el Règim” i “el seu exèrcit” arrasaven “ciutats i pobles” per aturar a sang i foc “la Primavera siriana”. La mentida imperialista de “la revolució siriana” o, amb el temps, de ”la guerra civil siriana”, no havia fet més que començar.

  1. L’EXÈRCIT ÀRAB SIRIÀ: L’EXÈRCIT DELS SIRIANS

Des de 2010 i l’encetament de les “Primaveres Àrabs”, l’imperialisme va ubicar, per damunt de tot i al nucli del seu relat, la premissa que l’exercit nacional de Síria és “l’exercit de l’ Assad” o un “exercit alawita” o fins i tot una espècie de braç armat d’una fabulada “secta”. És això cert?

L’Exèrcit Àrab Sirià (EAS) és el braç purament patriòtic al sí de l’estructura estatal siriana. És normal, doncs, que l’imperialisme i els seus portaveus carreguessin específicament contra l’EAS i amb particular virulència; inclús per damunt de la seva difamació espectacular contra l’element administratiu civil de la pròpia República Àrab Siriana (RAS).

L’EAS té a la seva jerarquia militar molts alawites, i els ha tingut, podent-hi parlar d’una transmissió familiar inter-generacional de la professió castrense. Hi ha una raó nacional i a la vegada sociohistòrica per aquest fenomen, lluny de la fal·làcia que atribueix un caràcter corporatiu a l’exèrcit. Els turc-otomans tenien als alawites per kaafir (heretges) i no per “infidels”. La consideració colonial otomana era vers els alawites encara més discriminatòria que amb els “infidels”. Aquest darrers sobrevivien sotmesos a servei i pagament tributari als musulmans, tot i les matances sistemàtiques de cristians i el conseqüent forçament a emigrar. En canvi, la política expressa cap als alawites era l’extermini sistemàtic ordenat per la mateixa shariia (Llei corànica).

Hi ha certa diferència, pel que fa al grau d’encarnissament aplicat, entre l’execució moguda pel sectarisme particular otomà i l’execució dictada per una Llei religiosa que convocava a tota la Umma a participar impunement del ser “deure” d’extermini del “kaafir”. Per començar, la mateixa estructura colonial otomana fomentava l’expulsió fàctica dels cristians facilitant-ne administrativament la sortida del país. Així els cristians (sirians catòlics maronites o armenis, ortodoxes…) van migrar per milions a Veneçuela, Colòmbia, Argentina Brasil, Mèxic, els Estats Units, Canadà. La política de drassanes, portuària…, és a dir, migratòria, era ben diferent pels alawites, que no podien escapar de Síria. Van haver de fugir a les terres altes del litoral, es van establir i es van defensar ajudats pel terreny abrupte i els boscos densos, fent del seu habitat una fortalesa inexpugnable.

Com l’agricultura allà era difícil i no podien disseminar-se al llarg de les terres baixes, els alawites van haver de sobreviure arribant a un status quo d’entrega laboral a la població sunnita no otomana del voltant. Aquesta població no volia als alawites més que com esclaus fàctics i ni tan sols com a camperols -eren considerat massa “impurs” per conrear o per collir l’aliment dels sunnites. Els hi tractaven com animals. Més encara: els van fer servir d’animals (de càrrega tant com de transport de carruatges). També constituïren el servei dels effendi (camperols rics) i inclús acabaren composant la mà d’obra “acceptada” al servei dels fellahs sunnites sirians (camperols pobres, aparcers estacionals i serfs feudals). No és casual la consigna primigènia de la “revolució siriana” neo-tribal sunnita: “Els cristians a Líban i els alawites a la tomba”.

Amb els catòlics maronites -d’antic muntanyencs/litorals- els alawites van viure aplegats, defensant-se uns als altres de les incursions dutes a terme pel supremacisme. A les terres baixes, com les grans ciutats de Tartous, Banies, Latakia…, els darrers es van anar establint donat la fortalesa natural serrana que feia de muralla contra les razzies califals otomanes. Dins aquest context de trobament és que els sunnites -per confusió/analogia/rebuig- començaren a denominar “nazaari” (natzarens) als alawites, en un acte de nomenar que els desposseïa, al pla simbòlic, fins i tot de la “qualitat” de ser “heretges a partir de l’islam” (kaafir). A aquesta pràctica nominativa va contribuir també el fet que els alawites s’auto-nombraven com “ansaari”, en el sentit de continuadors d’ al Nasaari i molts musulmans confongueren aquesta veu amb “nazaari”, que és com ells anomenaven als cristians. Sigui com sigui, a la serralada litoral siriana trobem la Jebel al Ansariiye, topònim que s’estén fins a arribar a nomenar el conjunt de l’àrea (al Jabaail al Ansriiye), sent-ne “jabaail” el plural (“les muntanyes”).

La situació dels alawites no millorà gaire en termes sociològics sota el colonialisme successor anglès (breu període entre la victòria imperial sobre els turcs i Sykes-Picot) i de seguida francès (a partir del Tractat anglo-gal de Sykes-Picot). Els francesos van voler implementar un projecte de participació de Síria en bantustans “ètnics”: un país pels alawites, un país pels cristians, un país pels drusos i un gran Sunnistan sirià centralitzador de poder i privilegi i a funcional per l’Administració colonial gala en termes de captació tributària, repressió i control.

Però a la vegada els francesos van donar lloc a un canvi que amb el temps esdevindria decisiu. Els turcs otomans mai havien reclutat alawites pel seu exèrcit colonial; per una raó pràctica de no seure sobre la baioneta hostil i al mateix temps per motius racistes. En canvi, els francesos integraren a homes autòctons a les seves divisions a Síria i això va afavorir la incorporació militar alawita. Aquests darrers no tenien altra opció per escapar al seu destí social de pobresa i de servitud sota una població sunnita brutal amb ells i al mateix temps ubicada per sobre a l’estructura social siriana i al règim de propietat agropecuari, comercial, etc.

Així que els alawites van esdevenir indirectament armats i proto-estructurats militarment d’alguna manera, tot i que pel moment sota mandat francès. Precisament els alawites, que necessitaven forçar per les armes una revolució que els emancipés del privilegi sunnita i del seu racisme exercit sense cap escrúpol…, resulta que gradualment van acabar trobant-se en situació de confluència presencial (i inevitablement corporativa) al sí d’una estructura armada especialitzada.

Els alawites jugaren un paper protagònic tant durant la Guerra d’Independència contra els francesos –revoltes a les casernes generadores d’un embrió d’exercit nacional i lideratge del poble sobre el terreny-, com als processos successius nacional-democràtics revolucionaris al llarg de la dècada dels cinquanta. Era –literalment- vital pels alawites la qüestió constitucional d’un poder nacional sirià i ja no per més temps gregari-confessional. Un poder que garantís la seva protecció, seguretat, drets i accés a la materialitat productiva (revolució agrària dels anys cinquanta sota un context general de reconstrucció nacional i afirmació de la Sobirania). Donada aquesta casuística la revolució democràtica nacional va trobar el seu fusell i la seva direcció estratègica entre els alawites, tal i com va trobar la seva direcció política i inspiració ideològica entre els catòlics maronites (panarabisme tant de signe liberal com d’orientació socialista o socialitzant). Els alawites van ser, així, claus en la construcció de la independència siriana i d’una societat de ciutadania i ja no de castes de privilegi davant de castes discriminades.

Aquesta transformació social civil i polític-institucional no significà l’auto-promoció dels alawites a l’estructura de classes. De fet, la població siriana alawita va continuar sent pobre i geo-físicament limitada en el seu accés a la materialitat productiva, en la mesura que generalment els alawites no van abandonar el seu habitat muntanyenc. Van seguir a la serralada litoral amb la seva Jebel al Ansariya –la Muntanya al Ansariya-; serralada lluent de pobles alawiin com Al Sheih Saad, Sheih Baader, Qardeha, etc.

Anuncis